Joan Rosselló Bover, 4t C
Pitjo
el botó “Play” i una cançó comença a sonar.
El
so m’envaeix, així com a tota la meva habitació i jo em col·loco
sobre el llit, mirant cap al sostre tot pintat de blanc amb la mirada
perduda, veient com les notes ressonen i xoquen entre elles.
L’habitació comença a agafar un ambient com d’antiguitat,
modelat pel so de la cançó, però això m’agrada i em fa sentir
millor dins el meu petit món, on a poc a poc em van venint idees
noves, crítiques, pensaments subjectius del món actual, dels
sentiments i de les persones.
Així
com a la cançó es comença a sentir una veu cantant, al meu
pensament també i començo a pensar en la realitat. Tanco els ulls.
Començo a establir un ordre per decidir per on puc començar.
L’habitació. Una protecció que ens hem creat els humans mateixos
per sentir-nos més segurs. Cada cop fem més invents nous que ens
potencien les nostres qualitats per a aprofitar-les al màxim.
Intentem ser millors, destacar davant la resta d’éssers del món
sencer. Aquest simple fet ens delata. Ens demostra i fa veure que som
simplement humans, criatures inferiors a unes altres. Tenim les
nostres capacitats intel·lectuals que destaquen, però també hi ha
capacitats de nosaltres que són inferiors i les amaguem. Som
imperfectes i per això ens creem refugi, per protegir-nos i
sentir-nos segurs davant la resta. Però estar tancats no sempre és
el millor remei i moltes vegades ens causa efectes que no ens
agraden.
Tornant
a la realitat sento la necessitat de sortir a l’exterior i ser
lliure. Contraposar-me als pensaments de refugi que he acabat de
reflexionar. Caminant pel carrer sento llibertat. És un sentiment
que tots els éssers vius necessiten i quan l’experimenten, és
quan més naturals es senten. Necessitem ser protegits, però també
necessitem sortir a fora i deixar de pensar en els perills, fer el
que realment volem fer. Així com vaig caminant vaig veient tots els
edificis construïts, màquines i nous gasos que ens permeten fer
moltes coses, i que demostren el que la nostra intel·ligència és
capaç de fer, però també danyen els nostres orígens. La natura.
Tot s’hi oposa. La naturalesa és el que realment ens ha cerat i el
que necessitem, però a vegades no la valorem. Només volem créixer
artificialment, sense valorar el que som naturalment, creient que
així serem més grans i importants. Però el que de veritat es
valora en una persona és com és en el seu estat natural.
La
melodia dins el meu cap em permet relaxar-me encara més, gaudir del
meu passeig i pensar sobre tot el que m’envolta. La societat. Per
què és tan important per a nosaltres i volem ser tots iguals i
encaixar amb els altres, si en realitat el que realment ens fa
destacar i ens porta fama és el fet de ser diferents i originals en
un bon sentit? Suposo que és perquè el fet de ser iguals en permet
refugiar-nos i sentir-nos millor. Pensem, si sóc igual que la
majoria, ningú em podrà criticar. Veig grups de persones, grans i
petites. Algunes tenen una mena de líder al qual respecten. No és
una bona opció, ja que no els deixa decidir per ells mateixos i no
els deixa ser lliures al cent per cent, però suposo que és per això
que el tenen. No es veuen en coratge d’anar pel món per ells
mateixos, encara no són capaços de ser autònoms i per això
segueixen algú. Però tan aviat com s’adonin que no ho necessiten,
i que el que de veritat els farà ser feliços és decidir
individualment, ho deixaran. No es tractarà d’anar sol per la
vida, sinó de buscar un grup en el qual tothom es sentirà còmode i
tothom serà igual, sense abusar dels drets i llibertats dels altres.
També puc veure com gent abusa d’altres. No és una imatge molt
agradable de contemplar. Sempre em quedo sense paraules en aquests
casos. Veure persones patir és trist, però veure persones que fan
patir a unes altres a posta, per diversió o perquè els fa gràcia
és molt més trist i depriment pels dos individus involucrats, el
que abusa i el que és abusat. No trobo cap motiu pel qual es poden
dur a terme actes com aquests, però em tranquil·litza saber que el
destí farà que els dolents pateixin pels seus actes, sobretots
psíquicament, ja que tard o d’hora es penediran i sentiran més
llàstima per l’abusat de la que haurien d’haver sentit al moment
en que estaven causant el mal.
“Oppressed
by the figures of beauty”.
Oprimits per les figures de la bellesa. El canvi de to de la veu de
la cantant fa despertar el meu interès per aquesta frase. Vaig mirar
al meu voltant i no vaig poder evitar veure totes les persones
obsessionades amb la bellesa. Cartells, models, tot el que està
relacionat amb la bellesa i que la gent ho interpreta com a millor és
un element principal de les nostres vides. Tothom es pensa que és
una cosa essencial, quan en realitat no ho és del tot. És tan sols
una primera impressió, distinta per a totes les persones depenent
dels gusts de cada individu. No ens hem d’obsessionar. La cançó
ho aclaria, ells no tenien bellesa i estaven oprimits per ella, però
eren feliços, perquè havien trobat la persona que ells
necessitaven. No hi podia deixar de pensar. És una cosa òbvia, però
la gent no hi dóna importància i només intenten millorar el seu
exterior en lloc del seu interior, que és el que realment dura per a
sempre. Juntament amb la bellesa, les persones busquen amor. Hi ha
parelles felices i parelles que no ho són tant. Les persones
intentem trobar l’amor mitjançant la bellesa, però aqueixa només
serveix a primera vista. Després el que compta realment és el que
sent cada persona, si agrada a la teva parella o no. Sempre hi ha
amors que no es corresponen. Hi ha persones que s’enamoren d’altres
que no els volen i que tard o d’hora els acaben fent mal. No
entenem perquè no ens estimen de la mateixa manera que nosaltres els
estimem, però la veritat és que cadascú accepta l’amor que ell
pensa que es mereix. Per això moltes vegades no coincideixen.
M’aturo
davant d’una fotografia d’estrelles de la música i de concursos
que permeten als participants a arribar a aconseguir els seus somnis.
Els somnis. Totes les persones en tenen, i els segueixen perquè al
cap i a la fi, per molt difícils o impossibles que siguin, els volen
aconseguir. I això, des del meu punt de vista és un acte molt bo,
ja que permet a les persones autoimposar-se un objectiu i millorar
fins arribar a aconseguir-lo. A vegades pots sortir-ne perjudicat, ja
que la pressió que pots sentir pel fet de no aconseguir el que
realment desitges et pot resultar dura de suportar, però t’enforteix
i et fa ser millor persona. Els somnis són una realitat que poques
persones poden arribar a assolir, però són reals. Les persones
seguim una realitat, però mai hem de descartar la possibilitat de
desviar-nos d’aquesta ja que algun dia, això ens podria fer molt
més feliços.
“Then
you got away...”. Després te’n vas anar. La frase em fa mirar
cap al vell cementiri del meu poble, a unes quantes illetes de casa
meva. La mort és un tema molt important i que perdura per sempre. En
totes les èpoques de la història la gent es preguntava el mateix i
li tenia la mateixa por. Què és? Què significa? Què hi ha
després? Les mateixes preguntes volten per les ments de totes les
persones del món, però ningú hi troba una resposta que pugui
convèncer a la majoria. La mort és el nostre destí. És natural i
per això no li hem de témer. Si passa sempre és perquè és el més
adequat que podria passar, el que beneficia la majoria de les
persones. Ens pot esborrar d’un món, però ens escriu en un altre.
Quan
arribo a casa, la cançó acaba amb un “i això és tot, ja no
penso amb tu amb tanta freqüència”. Després de 3 minuts i 39
segons, una obra d’art acaba. Em trec els auriculars i em torno a
estirar al meu llit mirant el sostre. L’ambient ja no és tan antic
com el que havia creat la música al principi. Estirat, em sento
satisfet dels pensament que m’ha creat una melodia. M’ha concebut
uns moments de pau i tranquil·litat que m’han aclarit moltes
preguntes i m’han animat a seguir endavant, a no témer a res,
perquè el món és molt gran i hi ha molta gent, amb uns pensaments
distints, però la seva moral és universal. He descobert que el meu
petit món no és tan petit. Les persones uneixen el seu per
crear-ne un d’ideal on tothom es pot sentir a gust.
Finalment,
dono les gràcies a la cançó. Ella m’ha permès interpretar la
societat i tenir una concepció del món que mai havia experimentat.
Ah!
Me n'oblidava. El nom de la cançó és Chelsea Hotel Nn. 2.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada