Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 11 de maig del 2016

UNA TASSA DE CAFÈ I UN ADÉU (PREMI DE SEGON CICLE DEL CONCURS DE NARRATIVA DE SANT JORDI 2016)

Gabriel Rosselló, 4t C

8 de setembre:
Sempre m'havia preguntat si hi havia alguna manera d'escapar d'aquell forat... mai havia trobat cap resposta.

13 setembre:
Caminant en contra del vent, però per què?
Realment no n'hi havia cap, de raó. Simplement volia sentir-me lliure, sentir que podia triar el meu propi destí. Era tan negligent i alhora inestable... Les veus que em parlaven... cada cop sonaven més fort dins del meu cap.

7 de octubre:
Avui he vist una au caure morta al terra. Cada segon que passa el meu cel està més buit... Al menys les estrelles sempre seran allà, oi?

10 de octubre:
Simplement no tenc paraules per descriure el que he vist. Bé, potser en tenc una: vergonya. Avui he presenciat com un home pèrfid colpejava amb una palanca una noia al cap i li agafava de dins la bossa uns 20 grams de pols blanca. Després marxà corrent. Aquest planeta està malalt i no té cura...

3 de novembre:
Una, dues, tres, quatre, cinc,... les hores passen tan ràpid i tan lent a l'hora... Estic confós... El rellotge marca les tres de la matinada. Mentre escric això, algú està morint de gana, algú està essent violat, algú està sota els afectes de l'alcohol, algú està naixent en un món sense vida, algú està intentant escapar del foc d'un míssil amb un destí aleatori, algú està manifestant el seu amor amb mentides, algú està escrivint una cançó que no canviarà el món, algú està tornant boig. I tot això... per què?

23 de novembre:
M'he assegut davant el meu bloc de notes amb una tassa de cafè per pensar una bona frase per deixar rere mi. Però no em ve res al cap excepte que odio el cafè amb tota la meva ànima. Me'l bec de mala gana sense saber gaire bé el perquè.
7 de desembre:
He rebut una carta inesperada d’una casa de mig morts. Pel que sembla el meu pare segueix viu. No han acceptat la meva petició que el desconnectessin. Quina mania de voler aferrar-se a la vida fins i tot quan la vida consisteix a dormir fins que et moris, i a sobre la vida no és teva...

11 de desembre:
He tornat a intentar trobar una bona frase per a la «nota». No n'he trobada cap... potser un simple adéu sigui suficient.

12 de desembre:
Maleïda silueta opaca que m'observa des del mirall. Creu que em coneix, creu que sap qui sóc, però no sap res! És tot una mentida!, jo sóc una mentida! Res és real, som tots un munt de titelles en un teatre creat per «ells». Sé que m'observen, i que ells saben que ho sé. Però no podran trobar mai el meu tresor, oi?... Hmp... Venga, no em miris així, tu també saps que és l'única manera.

13 de desembre:
Oh, dolç suplici, eterna melodia dansant sobre la cresta de les ones d'arena roja. No em trobes a faltar? Sóc jo, ja venc! Estic tan a prop! Ja venc! Abraçam!

...Hola? No hi ets?
Vaja...

13 de desembre:
Sempre havia estat difícil sobreviure amb un record tan dur. No puc ni controlar el meu cos. La meva bogeria és el titellaire, i jo un fil prim apunt de rompre's. Sembla que estic corrent... El buit. Doncs aquest és el final?
Cauré igual que les aus mortes. No hi ha estrelles en el meu cel... Vaja, hauria estat una bona frase, llàstima que ara ja sigui massa tard. Just abans de tocar el terra puc sentir l'aroma del cafè. És amarg... El cafè també ho és una mica.
Ara que ho recordo, al final no vaig pensar ni a deixar un simple adéu.


Ella al menys em va deixar un cafè i una nota, tot i que no la vaig arribar a llegir mai. Ja sabia el que diria, però no volia acceptar-ho. Sabia que era un simple adéu.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada